dimarts, 5 de desembre de 2017

Carles by night


La costera era llarga com un vertigen de banda a banda de la nit. Hi havia que començar tan a poc a poc que la paciència d'un nouvingut a la vida semblés l'hàlit perfumat d'un bon desig. De tant en tant t'acostaves al marge del camí només per gaudir el precipici que les teues renúncies hi havien dibuixat sobre l'ombra tendra d'una llàgrima de vellut trencat. L'arpegi de la malenconia era una roda impulsada pels pedals de les cendres que et vas empassar cada volta que decidires amagar al darrere d'un bes la més profunda de les desolacions. Això és la vida, et vas dir: el mig somriure i la turbulència de la sang, el glop suau de l'indolent vi i l'aspra absència d'una copa els dibuixos de la qual a mitges barregen l'abraçada i l'oblit. Això és la mort, et vas dir: la turbulència d'un somriure i la sang a mitges abraçada de l'amor, el glop suau de l'absència i l'aspra indolència de l'oblit sota els sons benaurats de la nit.

dissabte, 2 de desembre de 2017

Bústies


Temps era temps de segells, pòlisses i plan sur. Podria dir que tot va començar amb la carta als reis, però mentiria. Jo sabia, bé, tots sabíem, que les cartes als reis no n'eren ni cartes ni ells eren reis ni et prenies la molèstia de demanar allò que volies: pa' què? D'això que les meues il·lusions postals van començar de forma un tant casual i atípica. Com què jo era un nen més bé de poca massa muscular i un tant escanyolit, un dia, fullejant el diari que comprava el meu pare -imagine que el Levante o Las Provincias- vaig parar atenció en un anunci del famós Sanson Institut. Dit i fet, bé, vist i fet, els vaig escriure. I no van passar molts dies que el carter -el que sempre truca dues vegades- va dur-me un paquetet amb tota la publicitat d'aquesta institució culturista, que no culturalista. Tota mena d'impresos, fotos de forçuts -o del mateix forçut en variades postures- fulls de sol·licitud, que vaig guardar amb certa delectació pels fruits aconseguits només amb el petit esforç d'omplir aquell: desearía recibir en mi domicilio que vaig retallar del periòdic. Mai els vaig contestar, una barreja de por i vergonya disculpaven i precedien la carència pecuniària que ma mare hagués sentenciat. Però els del Sanson Institut van continuar enviant-me la seua propaganda regularment, de manera tan sistemàtica com deurien de ser els seus exercicis culturistes. Qüestió de disciplina gimnàstica. Però alguna cosa s'havia obert sota el cel gris de la meua infància. Una nota de color, que hagués dit el presentador -l'espíquer, bé, l'speaker, perdó- de qualsevol d'aquells programes televisius tan interminables i grisos com les vesprades dels diumenges grisos com el cel i la policia. Una nota de color, i tant. Vist l'èxit de la missiva, se'm va ocórrer fer el mateix amb els clubs de futbol. El primer problema va ser aconseguir les direccions: el domicili social dels clubs, cosa gens fàcil en aquells temps grisos i sense Google. No sé com m'ho vaig fer, potser que els amics del pare em van ajudar, però a poc a poc, i tant com les aconseguia, els escrivia declarant-me seguidor inesgotable i acèrrim del seu equip de futbol -jo, que el futbol em deixava ben indiferent i només somniava en bicicletes- i esperançat de rebre al meu domicili -la fórmula màgica, el sortilegi- una foto del susdit equip. Vaig enviar un fum, només vaig rebre de l'Sporting de Gijón, El Barça i el Llevant. Encara les conserve. El següent pas, pels que d'educació sentimental mai no vam passar Del rosa al amarillo, va ser somniar cartes d'amor d'aquelles que Pessoa sabia ridícules, però que més ridícul era no escriure-les. Les vaig escriure, però no les vaig enviar. Era una il·lusió interrompuda, no frustrada. De nou, una prevenció feta per igual de por i vergonya va precedir la carència amorosa que la xica hagués sentenciat. Però no em direu que aquella possibilitat de trencar la grisa solitud del captiu en absència de delit, no n'era modestament estimulant. Com ho era la nota de  color: les bústies. Aquell artefacte meravellós que transformava la il·lusió dipositada a través d'una fina làmina de paper dins un sobre franquejat -mai millor dit- en l'esperança de l'endemà dels endemans. Potser que l'èxit inicial del Sanson Institut no va tindre massa continuïtat al futbol ni a l'amor: era, com us deia abans, un temps gris, sense marxandatge ni educació sentimental, poc importaven les il·lusions infantils d'un xiquet de deu anys mal comptats pel qual la imatge d'aquelles bústies va fixar el seu color de l'esperança: en algun lloc algú o alguna espera, tot i tindre la contestació, la carta que tu encara no li has escrit. I no ho pots ignorar. És una petita alegria trobar-te sobtadament les il·lusions pels revolts dels carrers. Tot i que darrerament només els hi poses la renovació de la teua pòlissa de l'Ocaso.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Sospites


Tenia sospites, però només ahir se'n van confirmar. Tot va començar fa més de mitja vida amb el Quixot. Dues vegades que el vaig començar a llegir i dues voltes que la van palmar un parell de coneguts. Jo, clar, em resistia a creure-ho. Una casualitat, em deia. De fet, vaig intentar-ho una tercera amb èxit, crec, perquè el vaig llegir de dalt a baix sense morts sobtades. Bé, almenys que jo m'assabentés. No vaig voler indagar, és clar. ¿Fins a quin punt em sentia responsable?... Bona pregunta. Com què no acabava de creure'm la relació directa, doncs podríem parlar d'una responsabilitat incerta, d'anada i tornada. Ara pensava que deuria sospesar ben bé el que anava a llegir, ara repensava que no, que quines tonteries em passaven pel cap. I així, any rere any anava llegint sense preocupar-me per les repercussions de les meues eleccions. Aquesta despreocupació descansava en bona part en allò que les assegurances diuen danys a tercers, és a dir, col·laterals: perquè no hi havia, per la banda del lector, voluntarietat, intenció d'interferir, de fer mal -precisem que ni tan sols pots elegir la víctima. A més, mai no vaig intuir cap inferència directa del que llegia a la meua pròpia vida. Si llegia Fahrenheit 451, doncs no anava a l'endemà cremant llibres amb el càmping gas transformat en bufador. Tot i que la veïna de ma mare va dir-li que Pasqualet, un xic del carrer, que mai no havia llegit un llibre, i que volia presentar-se a les oposicions de bomber, havia començat a llegir com un embogit, la qual cosa no només preocupava els seus pares, sinó que lligava amb el Montag i amb el Quixot. Però en aquell temps no em vaig adonar, no vaig saber lligar llibre, foc i bogeria, tot i la llarga història compartida d'aquest tres elements.  Ahir, però, les sospites van prendre cos definitivament. No feia un parell de nits que havia començat a rellegir La muntanya màgica, que un amic li diagnosticaren una pneumònia. Però, a més a més, el dia d'abans havia estat fullejant uns fragments de La Fira de les vanitats i què direu que estan posant al costat del port? Doncs, això, la Fira. És que estem a quatre dies dels Nadals, em direu, sí, és cert, però jo no havia caigut encara. I tot plegat voldria preguntar què caram esteu llegint que des de fa quasi un parell de mesos que els vertígens no em deixen pujar-me a una bici? Diuen que l'oïda és la responsable, però ara ja sé que no. Que potser Céline, Rimbaud, Poe… són els virus o paraules que em porten el cap de cap? O són ben bé, una altra mena de virus i paraules? Aneu en compte, perquè tot el que llegiu, encara que ho considereu innocu, condicionarà la vida dels vostres amics, coneguts o saludats.

dijous, 2 de novembre de 2017

Acalanto


No, no paga la pena. Dorm. No despertes o, a poc a poc, veuràs enfosquir l'habitació. No despertes. La finestra amb vistes només era la il·lusió d'un horitzó, com si l'horitzó mateix no fos pura eternitat d'aurores que mai no arriben. Deixa-ho córrer. Dorm, beneïda. O sabràs que la polsera que tant t'agrada no és sinó un tros de cadena. I que els homes han perdut les paraules i només els hi queda la mudesa de l'odi. Que aquells que en feien de la tolerància i el diàleg la seua senyera, avui no tenen més arguments que els insults i les cel·les. És el que té trair-te a tu mateix. La Fundació, vet aquí el problema, el teatre. Dorm, petita. Dorm. Pedalar cap a l'aurora mais serena, vet aquí el delit. Dorm, no paga la pena. O t'adonaràs que els barrots del bressol no són per protegir-te.

dijous, 26 d’octubre de 2017

Europa

Epitafi de Seikilos, estela de marbre, 
és independentista amb text i notació musical.
(Wiquipedia, dixit)

Aquella noia era fenícia. I ací comença el problema. Perquè tot i que els fenicis van ser comerciants, doncs no van tindre cap problema en inventar l'alfabet. Ah!, i l'aulos. I diuen que també el saltiri, però jo ho dubte. Si voleu les raons del dubte pregunteu-li a la meua bici. Perquè navegar i saltiri són com l'aigua i l'oli, millor no... Doncs això. Bé, la xica era fenícia. I la van raptar. El rapte d'Europa. El que s'ha arribat a escriure i no sobre tal cosa. Mare de déu o mare meua, tant s'hi val. Encara no ha quedat clar qui o quins la van raptar. Que si un brau blanc: Zeus transfigurat la va seduir i se la va dur a Creta. Tal i com si fos una albergínia blanca d'alta velocitat amb banyes i amb el dubtós resultat de les fulles perennes del plàtan. Que si van ser els propis cretencs, més espavilats que l'albergínia banyuda, els que van avançar-s'hi. Vés a saber. Però el cert és que la pobre noia va acabar, sí o sí, a Creta. I pel que a nosaltres toca: ningú no va demanar-li a la susdita Europa el que volia fer, ser, o ben bé on posar les seues natges. Vet aquí el problema. La veritat, no crec que Europa fóra de fàcil enlluernar. Què li pot oferir una albergínia blanca banyuda de plàtan perenne?... No la faig tan bàsica, jo. Potser que estic equivocat, és clar. ¿I els cretencs, què li varen dir, oferir o amb què la van amenaçar? Ah!, aquí la cosa se'ns complica. Cnossos i Gortina, les dues principals ciutats independents de Creta, es barallaven sovint. Les disputes, però, van quedar sota l'arbitratge d'un tal Filip V -malastrugança?. El 67 aC Creta va ser ocupada per Creticus, clar, amb el resultat de convertir-se en província romana. I mai més va a tornar a ser Creta i punt. Europa, amb el pas del temps, va donar nom a tots els territoris del nord mediterrani. Però Na Europa va ser alliberada? No, no ho sembla pas. Llavors, és un continent esclau? Doncs això deuríem pensar, perquè fins que no es demostre el contrari, la pobre Europa encara hi és productora en sèrie de bastards: Minos, Radamant i Sarpedó, fins i tot en Carnos i en Dodó li són atribuïts. No sé què pensar dels noms, la veritat, però com a tota compensació per les violacions sistemàtiques la pobre noia va rebre: un collaret, un ninot, un gos i una javelina. Totes coses amb la seua publicitat enganyosa, no cal dir. Que si el gos mai no soltarà la presa, senyora; que si la javelina mai no li fallarà, pose a déu per testimoni; que si el ninot mai no deixarà desembarcar cap estranger… Però qui és estranger a la Mediterrània? I els seus néts i rebesnéts bastards ací estem. Esclavitzats per albergínies banyudes de plàtan perenne o cretencs espavilats, tots dos sords com una tàpia a les il·lusions i somnis que la pobre Europa encara amaga sota l'esguard dels seus ulls amples com la melodia dividida i aparellada de l'aulos. És cert, però, que entre España y Rusia existe una correspondencia secreta que pasa por debajo -o por encima- de Europa, Buñuel, dixit. Potser Creta n'és la clau.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

J'accuse


Mesurador democràtic Fahrenheit:

1.- Acuse el jutge/essa………………….. d'haver estat l'obrer/a diabòlic/a de l'error judicial, inconscient, vull creure, i d'haver defensat aleshores la seua obra nefasta, per les maquinacions més estrafolàries i més culpables. 2.- Acuse el diputat/ada……………… d'haver estat còmplice, almenys per feblesa d'esperit, d'una de les majors iniquitats. 3.- Acuse el/la fiscal………………….. d'haver tingut entre les mans les proves segures de la innocència de…………………….. i d'haver-les amagat, esdevenint culpable aquest crim de lesa-humanitat i de lesa-justícia, amb un objectiu polític. 4.- Acuse el/la portaveu…………………….. i el diputat/ada…………………. d'haver estat còmplices del mateix crim, un/a sens dubte per passió clerical, l'altre/a per aquest esperit de cos que fa dels despatxos de guerra bruta un indret inatacable. 5.- Acuse els responsables de………………… i de………………………….. de fer un report malvat, amb informació de la més monstruosa parcialitat, del que tenim, pel que fa al segon, un imperible monument d'ingènua audàcia. 6.- Acuse els tres experts en audiovisuals, els/les senyors/es………………….., …………………… i …………………., d'haver fet informes mentiders i fraudulents, llevat que un examen mèdic no els declari atesos d'una malaltia de la vista i del judici. 7.- Acuse els despatxos de la guerra bruta d'haver portat a la premsa , particularment a…………………….. i a………………………… una campanya abominable, per desorientar l'opinió i cobrir la seua culpa. 8.- Acuse al consell de………………………. d'haver violat el dret, condemnant sobre proves que continuaven sent………………. i acuse el president………………………. de cobrir aquesta il·legalitat, per ordre, cometent al seu torn el crim jurídic d'absoldre conscientment els culpables. 9.- Acuse finalment el/la……………………………. de punxar-me les rodes sempre que vull manifestar-me

EZ

dijous, 12 d’octubre de 2017

Algo bonito


Té l'edat incontestable de l'amor. Les faccions delicades però fermes. És bruna. Cabells negres arreplegats al darrere en una cua obligada per la seua feina: despatxa al forn del carrer Borrull. És com l'adolescència neta d'aquelles dones que en Julio Romero de Torres va embrutar amb el seu andalusisme de sobao pasiego. Tota la seua sensualitat tendra i continguda l'haureu d'imaginar des de l'esguard que ja hagués volgut tindre la Ulrike von Levetzow, tot i seduir el senil Goethe o la Bettina d'en Beethoven. Direu, que només són un parell d'ulls negres. Direu, que només és la mirada despreocupada d'una jove, la innocència de la qual quedarà als recondits indrets del seu cos com un virus que tard o d'hora s'adormirà per sempre mai. Direu el que la mediocritat de les vostres pertinences vos dicte, però els seus llavis modestos, tot just acaronant la delicadesa del seu nas, tenen tota la bellesa discreta d'una deessa grega, una Àrtemis del pa i els pastissos. Recòndita harmonia. No, no gires el cap cercant als prestatges el que t'he demanat. El teu perfil és una porta oberta a la calidesa d'una estrella fugaç. L'escorç tímid mentre embolica les comandes li permet apropar-se. Però només al demanar-li el compte em diu el que mai no hagués ni somniat. Me gusta cómo huele. I jo, més trasbalsat que el pintor que li canta a les estrelles que brillen, li dic que "Sí?", però perdo cop de pedal i em quede sense paraules. Huele tan bien. I arriba Consum en la meua ajuda: doncs, la compre a Consum, és aigua de colònia molt normal, S-3… Me encanta. Es que no es la colonia, es, es todo. Huele, cómo diría? Huele a algo bonito. Sí, eso, a algo bonito. I jo, ja en estat de shock, li faig el meu millor somriure, perquè de paraules proustianes no tinc cap. I me n'adone que aquestes coses només pots dir-les sempre que la persona a la que van dirigides no supose cap amenaça. Com si fos una confessió al coixí, aquella primera que duia emocions, la pertinença de les quals no eren pròpies del cos abans gitar-se, i que tan dolenta reputació tenen a l'endemà de la musique qui marche au pas.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Mai no pots


Mai no pots fiar-te d'un policia perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de la llei. Mai no pots fiar-te d'un polític perquè, quan menys t'ho esperes, posa la llei del seu costat. Mai no pots fiar-te d'un demòcrata perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de les porres. Mai no pots fiar-te d'una Acadèmia perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat brut, voluble i fosc de la paraula. Mai no pots fiar-te d'un periodista perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de la realitat. Mai no pots fiar-te d'un rei perquè, quan menys t'ho esperes, li demana un retrat a Goya. Mai no pots fiar-te d'una manifestació perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat del silenci. Mai no pots fiar-te d'una votació perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de la democràcia. Mai no pots fiar-te d'un xinés perquè, quan menys t'ho esperes, es posa ullplàtic. Mai no pots fiar-te d'un blanc perquè, quan menys t'ho esperes, es posa negre. Mai no pots fiar-te d'un negre perquè, quan menys t'ho esperes, es queda blanc. Mai no pots fiar-te d'un fantasma perquè, quan menys t'ho esperes, t'envia un wasap. Mai no pots fiar-te d'un músic perquè, quan menys t'ho esperes, dóna la nota. Mai no pots fiar-te d'un nota perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat de la dona. Mai no pots fiar-te d'un militar perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat dels valents. Mai no pots fiar-te d'un escriptor perquè, quan menys t'ho esperes, es posa del costat del full blanc. Mai no pots fiar-te d'un professor perquè, quan menys t'ho esperes, es posa a ensenyar. Mai no pots fiar-te d'un metge perquè, quan menys t'ho esperes, t'encomana salut. Mai no pots fiar-te d'un cura perquè, quan menys t'ho esperes, et dóna d'hòsties. Mai no pots fiar-te d'un Papa perquè, quan menys t'ho esperes, li demana un retrat a Velázquez. Mai no pots fiar-te d'una paella perquè, quan menys t'ho esperes, ix més bona que l'anterior. Mai no pots fiar-te d'una puça perquè, quan menys t'ho esperes, diu allò de "mama, vull ser artista". Mai no pots fiar-te de la lluita lliure perquè, quan menys t'ho esperes, no fa teatre. Mai no pots fiar-te del teatre perquè, quan menys t'ho esperes, fa lluita. Mai no pots fiar-te d'un gat perquè, quan menys t'ho esperes, li estalvies una vida. Mai no pots fiar-te de la justícia perquè, quan menys t'ho esperes, va a l'oculista. Mai no pots fiar-te d'un jutge perquè, quan menys t'ho esperes, fa justícia. Mai no pots fiar-te d'un comanxe perquè, quan menys t'ho esperes, es fa explorador. Mai no pots fiar-te d'un nòmada perquè, quan menys t'ho esperes, seu de per vida. Mai no pots fiar-te d'un ciclista perquè, quan menys t'ho esperes, es torna sioux. Mai no pots fiar-te d'un corrupte perquè, quan menys t'ho esperes, se'n penedeix. Però sempre, sempre, podràs fiar-te de l'ou de la serp, ell mai no canvia.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Senda vella per novella


Bé, ja coneixeu la dita: "no deixes senda vella per novella". Els ciclistes de diumenge -darrerament pedalo poc, coses de la feina- patim certa inclinació per la seguretat que ens proporciona la repetició dels camins habituals. I com què del que es tracta és de pedalar i xarrar amb els amics viciclistes, doncs tant ens fa l'itinerari, millor no pensar-lo, poses el pilot automàtic i a fer quilòmetres. És el cas, però, que de tant en tant, sobretot quan vas a soles, com els darrers diumenges jo mateix, et deixes anar sovint pels somnis i fiques la roda allà on mai no ho havies fet. Els resultats són diversos, i tot i que la major part de les vegades he de reconèixer que n'és molt gratificant l'experiència, s'ha de dir que com els recorreguts no poden ser massa llargs, doncs no es produeixen canvis ostensibles al paisatge, i que, certament, no hi ha una gran diferència entre les sendes velles i les novelles, el que, al capdavall, sempre em fa vindre al cap allò que deia el príncep de Salina: "Si volem que tot seguisca com està, és necessari que tot canvie". Canvies la senda, és cert, però a la fi és el mateix, o això sembla. I, per què, doncs, em pregunte, aquesta sensació tan agradable, aquesta inclinació al somni? En certa mesura és el camí mai no trepitjat, diria jo, la il·lusió d'uns indrets amb el valor afegit d'un primer esguard sobre ells, la troballa… Però n'hi ha alguna cosa més. ¿El somni? No. Perquè la senda novella no n'és un fi en sí mateix, tot i que costa adonar-se'n; n'és un mitjà, una aposta necessària per a lliurar-se de la tirania de les sendes velles, i tornar a interpretar la vida d'una forma més amable, més justa, fins i tot amb un toc idíl·lic, imaginatiu, com va fer Le Grand Meaulnes. Jo sóc així: em prenc molt més seriosament l'Augustin Meaulnes, que aquells adults immadurs, tot i la barba, neuròtics -el Freud els va calar a la primera: Els neuròtics li donen l'esquena a la realitat perquè la troben insuportable, ja siga en part o com un tot- fills de famílies desestructurades, amb pare absent, faldiller, germanes divorciades pels hàbits viciosos del marit o casades amb lladres, tiets desterrats i mare amb somriure equidistant. Individus que, en no saber què dir ni davant un karaoke ni al darrere d'una barba, llegeixen el primer que els hi posen, i fins i tot s'ho creuen. I això és senda vella, molt vella, massa vella. La vella i fructífera senda de la provocació. Ai!, què raó tenia Fabrizio Corbera, príncep de Salina: Nosaltres vàrem ser els guepards, els lleons: aquells que ens substituïsquen seran els xacals, les hienes; i tots, guepards, xacals, hienes i ovelles, seguirem creient-nos la sal de la terra. I n'han passat dos segles, no?